"A Way of life" de Briatore, un estilo de vida elegante y creativo

La discográfica Bip Bip Records editaba en 2009 el primer álbum de un grupo marbellí, de nombre Briatore, formado hace un par de años con el objetivo de recrear los sonidos con raíces jamaicanas bajo un prisma europeo, con una larga trayectoria que arranca en algunos de sus músicos en el mítico grupo de los ochenta La Leshe que Mamate. A way of life, que así se titula de forma genérica, contiene 10 canciones donde son fácilmente reconocibles guiños a los Specials, los Clash, e incluso a los Kraftwert de los que nos ofrecen una versión memorable de su histórico The Mod-el, renombrado para la ocasión con ese intencionado guión ortográfico.

Tras una primera escucha, más emocionada que reflexiva, es posible que pensemos que la propuesta Briatore es un tomo más para la enciclopedia siempre recurrible de los ochenta, que empieza con un prólogo en 1979, y que nunca va acabar mientras existan los fans irreductibles del sello 2 Tone, el mod revival o el punk con tintes de reggae. Este no sería un dictamen erróneo pero sí bastante incompleto porque creo que este trabajo de debut nos ofrece mucho más; nos proporciona una visión muy personal, sorprendente en detalles y muy rica en sensaciones, que paso a describir con las siguientes impresiones.

Empieza el álbum con una seductora bienvenida a ese particular club donde afortunadamente, aún hoy en día, en pleno siglo veintiuno, siguen bailando los fans de los sonidos 60’s. “Into the club“, que así se titula, es un pedazo de bailable que encaja a la perfección en las mejores pistas, con ese sonido de órgano envolvente y ya reconocible para el resto de los temas. Le siguen un cúmulo de excelentes propuestas, arropadas por un diseño de portada sobrio pero muy elegante, que crecen con cada escucha: canciones para las que no sirven ni uno, ni dos, ni siquiera tres “me suena a…” para calificarlas con precisión. Es así, con determinación e ideas originales, como el grupo pasa a desarrollar un sonido propio y amplía los objetivos iniciales antes mencionados.

Hay momentos que no desentonarían en absoluto, si regresasen a la actualidad, como verdaderos inéditos de míticos grupos de ska como los Specials o los Selecter, y si no te lo crees escucha la inquietante “Try one’s luck” o la arrolladora “What’s your (Fuckin) Name“; otros, son vibrantes himnos juveniles como el tema que da nombre al disco; incluso hay espacio para recrearse en instrumentales “divinos” con ecos sixties italianos como el titulado precisamente como el propio grupo, o desarrollos melódicos entre el pop, el soul y el ska como Run. Incluso podrás disfrutar, y mucho, de situaciones difíciles de olvidar donde honran con excelente criterio, la memoria del gran Joe Srummer con temazos como A boy with a gun on the road o Not Today. Cierra el álbum un apoteósico “Short beat ‘A’“, una mezcla fascinante de garage, surf, y ska, donde Briatore parecen indicarnos cuáles son sus recursos más salvajes, aquellos que brillan con espontaneidad en sus ya reconocidos directos.

Este álbum, que no olvidemos es de debut aunque no lo parezca, ofrece un amplio abanico de referencias interpretadas al gusto de unos músicos que tienen las ideas muy claras. Sin duda, los Briatore comienzan un camino que va a originar comentarios entusiastas y fans muy devotos. Su música es apta no sólo para seguidores de un estilo de vida con raíces sixties, sino también para mentes despiertas que quizá no sepan nada sobre el revival de los ochenta. Por ello, estoy convencido de que van a provocar reacciones embarazosas entre los críticos más ortodoxos que no sabrán cómo evitar, si son sinceros, un veredicto más que favorable para este fabuloso disco, gentileza de una discográfica con un claro y necesario empeño en ofrecernos grandes momentos, pasados y presentes, del modernismo estatal.

Un consejo: hazte con este atractivo estilo de vida y disfruta de la propuesta, tan divertida como inteligente, de unos Briatore que aportan y conmueven mucho más que ese conocido personaje del mundo del motor del que adoptan el apellido a modo de crítica “contra la vulgaridad que asola el nuevo milenio” según sus mismas y tan acertadas palabras de presentación como proyecto musical.

“Surf suite” con mar de fondo, disco de debut de los Dirty Surf

Dirty Surf es un grupo de rock instrumental que nunca va a cejar en su empeño de seguir cabalgando, una y otra vez, sobre las olas más grandes. Esa necesidad vital de los grandes y experimentados surfistas viene a significar, en términos musicales, el deseo irrefrenable de afrontar con gallardía el motivo instrumental más difícil así como la predisposición voluntariosa para satisfacer al público más exigente en cualquiera de sus memorables conciertos. No van a desfallecer porque si tuviéramos que destacar una sola de sus cualidades, ésta sería sin duda la constancia por encontrar esa siempre endiablada perfección a la que uno se acerca tras un tortuoso camino que sólo los más grandes saben recorrer con la elegancia necesaria.

Creados el año 2006 en Benidorm (Alicante), este cuarteto de enmascarados está formado en la actualidad por Azote Tonal (bajo), Dirty Blasco (guitarra), Peter Sonámbulo (guitarra) y Hombre Pez (batería) que cubre la vacante dejada, por motivos laborales, por su primer baterista Cristian Dos Caras. Los artífices de este peculiar combo proceden de otras bandas cuyos estilos, aunque distintos, han contribuido a construir un proyecto genérico basado en la música surf’n’roll. Nos referimos a The Harry Sons, Bastardos, Huesos de Gato Negro, Vickyleytones, Tio Tinajas, Los Arañas, Tuperman, Gel Zombies, todas ellas formaciones con propuestas altamente enriquecedoras.

Quienes les seguimos desde el principio, sabemos que sus primeros pasos no fueron fáciles. Donde se notaba voluntad, había que añadirle maestría y se puso, claro que sí, gracias a un gran trabajo de equipo con el que han sorprendido a propios y extraños. En los inicios, el objetivo primordial de los Dirty Surf no era otro que una imperiosa necesidad de divertir a los amantes del rock instrumental, mediante unos rabiosos bailables y así, de paso, pasar un buen rato tocando rodeados de amigos y amigas.  Casi sin darse cuenta, esa ilusión colectiva, que emergió como meramente lúdica y con un cierto aire provocativo, fue adquiriendo una fuerza inusitada más allá del concepto festivo. El esfuerzo por diseñar ese siempre necesario espacio vital propio dio lugar a un sonido que hoy reconocemos como original. Con las ideas claras, asistidos por el siempre sugerente reverb y esas guitarras propicias, han conseguido situarse entre los mejores con las habituales referencias a los maestros como Link Wray, Ventures, o Dick Dale, pero añadiendo detalles “garage”, punk y otras pinceladas magníficas. El resultado final es una capacidad melódica fascinante y un dominio instrumental ejemplar que puedes comprobar en este “Mar de Fondo”.  

En 2007 se enfrentaron al siempre autoexigente estudio de grabación para plasmar cinco temas con los que se presentaron ante la comunidad “surfer” de este país.  Ese primer disco consiguió atraer la atención de un público fiel al estilo y obtuvo sus merecidos parabienes por parte de la crítica especializada que ya vio en ellos un grupo a tener muy en cuenta. Tras su paso por festivales y conciertos de prestigio, compartiendo escenario con lo más granado del rock instrumental de este país, dos de sus temas más conocidos, “Fantasmas del Pasado” e “Isla Benidorm”, saltaron el charco para integrarse en los recopilatorios mexicanos de “Marea Misterio”, dos volúmenes de instrumental surf acoplado con grandes temas compuestos, casi en su totalidad, en ese país centroamericano donde la “surf music” es casi religión. 

Convencidos de que el siguiente paso a dar, tenía que ser la grabación de un álbum de larga duración, los Dirty Surf siguieron triunfando, cada vez más, mediante sus aclamados directos y preparando sus guitarras para este momento culminante. De nuevo, se han enfrentado al estudio y el resultado es este álbum que tienes en tus manos, al que podemos considerar como una auténtica suite de música surf.

Una suite es una pieza musical compuesta por varios movimientos breves cuyo origen son distintos tipos de danzas. Aunque el concepto sea más propio de una orquestación clásica, su interpretación para este caso no es tan descabellada porque, al fin y al cabo, este disco aporta también, con cada uno de sus trece temas, retablos de imágenes, movimientos y sonidos íntimamente relacionados con el rock instrumental, en forma de danzas.

Desde ese efecto de mar de fondo que oímos en el primer y sensacional corte titulado “Barracuda” hasta ese final poderoso del disco denominado “Abraxas Stomp”, el dios del bien y el mal de las culturas antiguas, Dirty Surf nos ofrece un sinfín de emociones donde caben perfectamente los sonidos latinos o los motivos más propios del rock’n’roll, por ejemplo, en esa maravilla llamada “Raunchy Boggie”, con fraseos de guitarra de una elegancia estremecedora como en “Blue Zone”; en ocasiones, desarrollando ritmos playeros salvajes como en “Chicas Playa” y en otras, mezclando referencias cinematográficas de los populares “western” como en ese inquietante “Forajidos”.  

Se añaden también un par de versiones magníficas de esa “Malaguenya” (con “ny” valenciana) que precisamente pertenece a la suite “Andalucía” de Ernesto Lecuona, o el cover de la conocida “Cecilia Ann” de los Surftones interpretada aquí bajo un prisma más contundente y menos dulzón de lo habitual. También destaca ese guiño aflamencado en el “Crepúsculo”; o ese aire entre gracioso y despreocupado en el “Tonto”; o la vitalidad contundente para reponerse frente a la siempre temible “Resaca”; y esos breves pero precisos compases de pasodoble en el tema “Wave Fighter”. Cualquier oyente atento y sensible  podrá observar en cada una de las canciones, esa danza original interpretada con ese estilo inconfundible del surf’n’roll. Mención especial merece también el tema “Gran jefe”, una composición de sus inicios con un nuevo arreglo que denota esa impresionante evolución que antes mencionábamos. Si las comparamos, separadas ambas por apenas un par de años, comprobaremos cómo el grupo ha ganado con ese sonido conjuntado, una precisa ejecución rítmica y un dominio solista, pero sobre todo han adquirido esa peculiar forma de interpretar con la majestuosidad propia de los grandes combos de surf.

En definitiva, este “Mar de fondo” es un placer para los sentidos que confirma al grupo como uno de los más imaginativos de la cada vez más prolífica comunidad musical “surfer” de este país.  Disfrútalo a tu manera porque está repleto de sorpresas que te surgirán con cada nueva audición.   

Nota: puedes escuchar el disco aquí en el bandcamp. 

Els Pataconas signen "Spanish Bandito", una magnífica antologia del rock instrumental

No és gaire habitual que el primer àlbum d’un grup, en lloc de ser una òpera prima, sembli més bé un grans èxits com és el cas del nou disc llarga durada dels Pataconas, grup de rock instrumental de València, titulat Spanish bandito. Es ben cert que ens trobem davant del treball de quatre músics amb una trajectòria artística ben prestigiosa, però els antecedents si bé són importants, no són suficients per aconseguir un treball tan acurat i perfecte com aquest que us presentem.

De forma genèrica, es tracta d’un compendi imaginatiu, brillant i divertit que recull, mitjançant 14 cançons, totes les variacions possibles en aquest estil instrumental, des de les versions dels clàssics a la fusió convincent amb el pop, el folk, l’spaghetti western, la música de ball, els temes de sèrie b o el flamenc. Si li afegim una edició, un disseny i un tractament de so impecables, Magic Pop creu que ens trobem davant d’una mostra excel.lent de l’essència musical i l’originalitat d’un estil que cal reivindicar.

El cas del disc dels Pataconas, titulat genèricament Spanish Bandito, és un exemple perfecte de com les coses quan es volen fer bé i es té categoria, surten rodones. Quatre músics de reconegut prestigi i experiència com són Pedro “Trueno” Galindo i Heri Bueno a les guitarres més la secció rítmica de Vicente “Sento” Julià al baix i Carles Carrión Darijo a la bateria han signat aquesta obra mestra de la mà de d’una nova discogràfica Jaguar creada Víctor Romero de la imprescindible botiga de discos de València,Monterey Discos, més Juan Diego, baixista dels Vibrants. L’edició ha estat en vinil, numerada i amb 500 còpies que de ben segur s’esgotaran si encara podem apel·lar al bon criteri del públic d’aquest país.

Cal nomenar també que els Pataconas han comptat amb l’ajut musical de Daniel Esteve a la dolçaina, orgue i flauta; a les congues Xuse “Akelarre”, a la percussió Dani Cardona i als efectes, A.J. Iglesias. Produït pels ells mateixos i l’esmentat Dani Cardona, fou enregistrat del 16 al 19 de juny de 2008 a El Estudio 54 de València i masteritzat per Germán Ponte als estudis Garbanzo de Madrid. A destacar també el disseny molt original i acurat de Mik Baro, tot un expert en la recreació del més petit detall dintre d’un conjunt sublim; la foto de la portada, obra de Belinda “Dottie Danger” i el bon grapat de fotògrafs que han aportat una imatge del grup per fer una composició visual inclosa com a encartat. Pel que fa a la portada, val la pena aventurar-se a entendre el perquè d’una foto davant de l’entrada de l’històric “Matadero Municipal de Alboraia” de l’ any 1933. És possible que hagi estat triat per motius únicament estètics però no ens estranyaria gens ni mica que s’aprofités la instantània per reivindicar l’horta valenciana, cada cop més amenaçada per la pressió urbanística. La versió de l’autor del disseny, Mik Baro, fa referència a altres connotacions de tipus western i alhora mediterrànies gens menyspreables.

Los Pataconas són un grup indispensable per comprendre l’estimació i el notable seguiment que la música surf instrumental té al País Valencià. Formats l'any 2005, el nom del grup pervé d’una platja del municipi d’Alboraia molt a prop de València capital. Fins ara havien editat maquetes i un Ep de vinil amb la discogràfica americanaSlovenly Records, amb tres grans temes com són dos versions d’Spiderman, Mi Carro més un tema propi titulat La Venganza del Moro Maclet. Com sabeu, es tracta d’un document també únic, una veritable peça de col·leccionista que encara podeu aconseguir a la botigaMonterey. La formació actual és "Sento" a la guitarra, Carrión a la bateria, Heri Bueno a la guitarra i Coque "Dwomo" al baix.

Pel que fa al títol d'aquest nou disc, Spanish bandito, pren com a referència una locució inventada pel popular locutor radiofònic americà, expert en música instrumental, Phil Dirt, referint-se als Pataconas a una crònica. En ell, trobarem 14 cançons del seu repertori habitual però cap del seu 45 rpm anterior. Per les nostres referències tampoc s’han inclòs altres versions que solen o que en ocasions han interpretat en directe com són Dos cruces o Run Chicken Run. Magic Pop ha fet una audició molt exhaustiva d’aquestes 14 meravelles per tal d’aproximar-se un mínim respectable a la seva profunda rellevància no tan sols en el món del rock instrumental sinó també dintre de les novetats musicals d’aquest 2009. Afegim també entre parèntesi l’estil que consta al mateix àlbum com a referència metòdica. Comença el disc amb Bultaco (Raing-surf), tema on destaquen els seus solos de guitarra gairebé d’escola clàssica, detalls de pedal wah wah fantàstic, i fins i tot una part més garatgera. De forma general, s’exploten amb professionalitat i una creativitat envejable moltes de les possibilitats instrumentistes de les sis i les quatre cordes. Amb Bultaco, com també amb la resta dels temes del disc, entendrem també el perquè els bateristes de surf estan considerats com els més precisos del món del rock. Li segueix Scotch on the socks (Hard-On the road) versió gens conformista del tema dels Shadows, (cara b del single de 1966 Dreams i dream), on el diàleg de les dues guitarres és una veritable delícia per als sentits. El tercer tema porta per nom Malindi Blacky (70’s-.ambient). Si teniu al vostre abast una esfera de discoteca dels setanta no dubteu en posar-la en marxa. Només li falta aquest detall per tornar a una dècada on es va fer famós el so de guitarra de Santana, els tocs de percussió llatina, els ecos de rock progressiu. Els Pataconas ens ho recorden amb un tema propi d’una gran bellesa “ambiental”.

La segona versió del disc la trobem a continuació i es titula los Vikingos (Rock&Roll-Dancing) obra de Pablo Herrero de los Relámpagos i editada per primer cop l’any 1962 per Phillips en un Ep. Es nota cert toc entre hawaià i ye yé, i és, sens dubte, un gran tema, no només l’original sinó també la versió dotada amb aquest aire festiu que la fa especial.   I del Vikingos, tema que fa referència a una pel·lícula de 1958 de Richard Fleischer amb Kirk Douglas com a principal protagonista, passem a la primera mostra Spaghetti Western del disc, titulada Tormento. En aquest cas són bens paleses les característiques que han fet mítica aquesta temàtica cinematogràfica tan coneguda a l’estat espanyol. En aquest cas, el so fronterer és magistral. La següent cançó porta per nom Sabotaje (Surf-Terror). Ens trobem davant d’un exemple ben tangible d’aquest “sub-estil” del rock instrumental. Es tracta d’una de les actituds actuals més concorregudes dintre de l’ampli bagatge de bandes que basen la seva estètica en les pel·lícules de zombis, alguns tocs de punkabilly i un resultat final ben enigmàtic. Els Patacones també ens donen una bona lliçó, amb els elements justos i fins i tot amb alguns detalls curiosos com el toc japonès o àrab introduïts subtilment. Tanca la cara A, Mazinger Z , versió lliure de la música principal de la sèrie japonesa de dibuixos animats que va nàixer als setanta al Japó com a còmic i que fou emesa per televisió a Europa, primer a Espanya i Itàlia, als vuitanta. Mazinger (Mazinja) en japonès vol dir “deu-dimoni”, o sigui que el protagonista, el robot, tan podia ser programat per fer el mal com el bé. Per cert, com a detall de qualitat, l’altra protagonista de la sèrie Afrodita A no va dir mai, “pechos fuera” en la versió en castellà sinó en la doblada al català on sí pronunciava el conegut “pits fora”. Anècdotes al marge, el que sí són veritables detalls de qualitat, com per treure’s el barret, és el treball d’arranjament dels Pataconas. No és un tema fàcil, gens ni mica, com tampoc ho era el tema d’Spiderman, i aquests grans seguidors dels còmics, si més no, de les bandes sonores dels superherois, ens regalen un tema que efectivament recorda a “la maldad y el terror, Koji puede dominar” però en mans d’aquests genis, esdevé una cançó gairebé original seva amb un solo de guitarra memorable.

La Cara B s’inicia amb una imatge sonora més de l’anomenat Spaghetti western, titulada en aquest cas com el Forajido. Es tracta d’un tema molt elegant on es posa de manifest de nou la gran capacitat de diàleg i enteniment dels tres guitarristes. Comença amb un toc de misteri que no perdrà en cap moment i que fa d’aquesta cançó un cant a la solitud del protagonista al marge de la llei i per tant “forajido”. A continuació, ens trobem amb un dels nostres temes preferits: Mon gran (rock&roll dancing). Es difícil, però si haguéssim d’escollir una cançó que reculli bona part de les excel·lències creatives i interpretatives que fan únics als Patacones, aquesta seria, per nosaltres, aquest Mon gran. Tocs ye yé, melodies pop ballables, fins i tot detalls ska sixties, fan d’aquesta cançó, el nostre particular i més estimat single. Li segueix una peça de lluïment, un Link Wray Woman d’homenatge a un geni i, segons diuen, a persones més properes. No es d’estranyar, doncs, que la cançó sigui extremadament suggeridora. A continuació, els disc ens regala una versió encomiable del conegut Flamenco de los Brincos. De nou, la versatilitat dels intèrprets aconsegueix no només donar una visió intensa de tot un clàssic de la memòria pop estatal sinó també de dotar-la d’aspectes nous que la porten a l’univers intransferible dels Pataconas. Flamenco fou el primer èxit del grup Brincos i va aparèixer en el seu primer àlbum de desembre de 1964. Va arribar a ser número u de les llistes l’any 1965 mantenint-se durant tres setmanes. Els Pataconas fan d’aquest tema, respectant el contingut general, el que volen i el resultat és espectacular: doblen guitarres, fan canvis de ritmes i de compàs, introdueixen variacions i li donen tal vida que fins i tot la veu cantada d’una lletra tan famosa és absolutament prescindible. I si Mon gran és una de les nostres preferides, la següent cançó Massamardà seria la nostra possible Cara B perfectament intercanviable per una A. El toc de folk flamenc d’aquesta meravella de sensualitat l’haurien signat sense pensar-s’ho dues vegades els mateixos Relámpagos. El domini del tempo és molt significatiu i l’elegància amb que interpreten un so d’origen andalús només pot aconseguir-se des d’un tractament molt valencià dels temes del sud de la península fàcilment comprovable a altres estils com les conegudes malaguenyes en mans de cantautors valencians.

Només queden dues cançons per tancar l’Spanish bandito i de fet, si us fixeu sembla que el disc acabi com ha començat, amb uns Pataconas ben capficats en el que ells denominen com Hard-On the road, que bé a significar l’ús més clàssic de les guitarres rock. Així és el Enfado del Centollo, títol molt original, que podria ser un final perfecte per a l’àlbum però que, afortunadament no ho és, i no ho és gràcies a la insistència més que justificada per a què els Pataconas no deixessin fora d’aquest ampli ventall de recursos instrumentistes i temàtics, una de les millors cançons de rock instrumental fetes a aquest país com és Nit de Llampecs, versió en si mateixa d’un tema popular català. Segons hem pogut saber de fons ben fidedignes, la insistència per a què aparegués aquesta cançó va sorgir de la discogràfica ja què havia format part del repertori en directe de la banda i calia incloure-la. Quan l’escolteu, us adonareu de seguida que no estaven gens equivocats i valia ben bé la pena afegir-la per moltes raons. Nit de Llampecs és també obra de Pablo Herrero dels Relámpagos i fou editada per Novola l’any 1965. En la versió dels Pataconas, l’orgue ben conegut del mestre Pablo Herrero es substitueix per un altre mestre, Daniel Esteve en aquest cas de la dolçaina. I quina dolçaina, amics!!!. Qui hagi tingut el “plaer” de tocar un instrument acompanyat o acompanyant a aquest parent menys consagrat de la ben “especial” gralla, sabrà el difícil que és tocar de forma afinada. Els resultats dels llampecs dels Pataconas són més que magnífics. El solista, ja ho hem dit, de categoria, dominant la situació en tot moment. El tempo de sardana és el just, ni massa ràpid per perdre identitat ni massa lent, defecte que la faria un xic pesada. El resultat final és una veritable troballa i si se’ns permet l’atreviment, obre moltes portes al grup, a banda de les pròpies més que excel·lents,  com per exemple una versió d’una malaguenya amb Pep Gimeno "Botifarra", o un acompanyament amb banda de música que podria ser apoteòsic.  

En definitiva, totes aquestes idees només són unes tantes de les que segurament us suggerirà cada una de les audicions d’aquest obra mestra del rock instrumental. Com diu la dita, es pot dir amb més fuzz però no més clar. A l’hora de la veritat, tot plegat significa que els Pataconas poden fer aquestes coses i moltes més perquè tenen el que ha de tenir un grup: professionalitat, originalitat i creativitat. Aquestes tres consideracions fonamentals permeten donar vida a aquesta gairebé perfecte antologia del surf instrumental: un primer disc amb gust de gran èxits que ens demostra que són grans, molt grans. A nosaltres només ens queda, per acabar, donar-los les més efusives gràcies per haver-nos meravellat amb aquesta complerta obra, Spanish Bandito, que us ben recomanem.

Nota: Podeu comprar la discografia dels Pataconas a la botiga de Monterey Discos.