“Homenatge a un grup psicodèlic català”, entrevista al cantant dels Midnight Specials, Cèsar Giravent

Midnight Specials inicis

Els Midnight Specials  foren un grup sabadellenc, d’arrels sixties, creat l’any 1988 i dissolt l’any 1993. Va començar en format de trio amb Albert Mas al baix elèctric (1988-1993); Pep Caba a la bateria (1988-1993) i Cèsar Giravent a la guitarra i veu (1988-1993). L’any noranta s’incorporen Marisa Martínez, veus (1990); Sònia Giravent a les veus, percussió i harmònica (1990-1993); Viviana Gaete, veus i percussió (1990-1993); Marc Saus al saxo alt (1990-1991); Manolo Luján al saxo tenor (1990-1991); i Xavi Roig a la guitarra solista (1990-1991), substituït pel guitarrista Màrius Román (1991-1993) que a la vegada va deixar el seu lloc a Xavi Belloso (1993).

A partir de 1990 amb formació ampliada

Els Midnight Specials no van editar cap disc tot i que atresoraven un ampli repertori de cançons pròpies cantades la gran majoria en català, així com brillants versions, amb referències estilístiques diverses que van del pop psicodèlic al soul amb detalls de beat, rock and roll i R&B.  Van enregistrar un parell de maquetes: una de títol homònim i l’altra anomenada “Ànima Soul”, que a la vegada és un dels seus temes més emblemàtics conjuntament amb la genial cançó “Mort d’un psicodèlic català” amb la que juguem al títol d’aquest homenatge/entrevista.  Mitjançant els diners que van arreplegar, arran dels 75 concerts que van oferir principalment a la comarca del Vallès, l’any 1991 van acudir als estudis Trama de Barcelona per enregistrar el seu primer disc. Però la iniciativa no va anar endavant i, finalment, un parell d’anys després el grup es va dissoldre. Tres dels seus components formarien després els Euterpe 77 amb el Pep (bateria),  el Cèsar (guitarra i veu) i l’Albert (baix) que es convertirien en els Trist Trash Trio (garatge, soul, punk) l’any 2009 amb la Sònia com a nova baixista.

Cap a l'any 1990 

Transcorreguts 21 anys del darrer directe dels Midnight Specials, un altre músic sabadellenc, en Carles Belda, conegut activista mod català, ha dirigit un merescut homenatge en forma de fanzín amb el títol de “27 originals”. Aquest és el nombre de les cançons provinents de les “demos”de la banda així com dels seus directes que han estat recollides per un Cd recopilatori que completa un acurat tractament informatiu il·lustrat amb una selecció de fotos, cartells, entre altres documents molt interessants. Tot plegat ha estat compaginat amb un excel·lent disseny i esdevé tot un luxe per recordar, com cal, un dels grups catalans més innovadors d’aquella època. Una banda molt creativa que, malauradament, no va tenir ni el ressò ni l’ajut necessari per arribar amb condicions discogràfiques òptimes a un públic més majoritari que, de ben segur, els hagués acollit amb els braços oberts, malgrat tot.  El recopilatori ja corria de mà en mà entre amics de la banda. Que arribi a nosaltres amb una qualitat de so força òptima ha estat feina  de l’Oriol Cases qui s'ha encarregat de recuperar pistes d’àudio bastant atrotinades. Cal nomenar també que Carla Garcia ha portat a terme, amb molt bon gust, la feina de disseny i que Bet Giravent ha aportat les magnífiques fotos d’estudi, complementades amb imatges d’altres fotògrafs ocasionals.  

Fanzín i Cd, fou presentat durant els darrers actes programats dintre de la setena edició de l'Aplec Modernista Vallesà celebrat els dies 21 i 22 de juny de 2014. Arran d’aquest essencial i sentit tribut, Magic Pop ha contactat amb en Cèsar Giravent, un dels principals factòtums tan dels Midnight Specials com de la trobada, per aprofundir més encara en la història d’aquest magnífic grup mitjançant un qüestionari articulat amb la nostra habitual desena de preguntes.

Pregunta: Després de llegir el teu article al fanzín d’homenatge, m’he quedat amb la sensació que em manquen algunes respostes més per avaluar l’abast de tot plegat. Dius que no vàreu triomfar, que no encaixàveu a cap escena concreta, que ni els mods ni els seguidors del rock en català us tenien com a un dels seus. Fins i tot, nomenes que la varietat d’estils us va comportar alguna que altra dificultat interna a l’hora d’enfocar la vostra posada en escena. També remarques que us mancava l’ambició de triomf que altres sí van tenir. Malgrat tot, acabes afegint que us vau divertir, això sí, i que segurament li deveu als Midnight Specials “alguns d'aquells tant buscats moments de màgia que ens regala de vegades la vida”.  Per una part, t’he de dir que les teves paraules em transmeten una sinceritat encomiable però d’altra banda, m’obren la necessitat d’aprofundir més encara per cercar més explicacions. Es com si amb els teus records m’assenyalessis diverses portes que han estat tancades durant força anys, i que a l’obrir-les ens portessin a habitacions ben diverses: algunes amb tresors per recuperar mentre que d’altres, fins i tot, romanguessin un tant desendreçades, amb pols sobre vivències obscures que millor fora oblidar-les del tot. Si et sembla, et proposo obrir-ne unes quantes, a veure que ens hi trobem.  Comencem per l’escena mod. Tot i que els Midnight Specials van tocar a algunes concentracions diguem-li  modernistes, organitzades per  Fernando Muñiz, ¿creus que la comunitat mod del moment li semblava bé que cantéssiu en català, li era indiferent o li rebentava especialment  que no ho féssiu sempre en castellà?. 

Cantant en català

Resposta: En general el fet de cantar en català no era gaire ben rebut en cap comunitat juvenil de les que anomenen “tribus urbanes”, parlem de l’escena mod, rocker o altres...Encara s’arrossegava el prejudici de principis dels 80, una voluntat de desmarcar-se de la generació anterior, compromesa, reivindicativa respecte la llengua...Una de les paraules de moda en aquells dies era "frivolitat". De tota manera, no crec que generés un rebuig molt fort, senzillament era un punt més negatiu que no pas positiu per a molta gent d'aquesta comunitat. Cal dir, però, que les persones amb qui vam tractar més directament, com el mateix Fernando, el Felipe dels Canguros, l'Albert Salmeron o el Miqui Puig entre d'altres, no  tan sols ho respectaven si no que ho valoraven.

Pregunta:També fas referència a que, pel fet de cantar en català, us van contractar com a teloners de grups dispars en una època en la que defensar la nostra llengua se’ns plantejava, des de diversos sectors institucionals i polítics, com una lluita imprescindible i irrenunciable. Fins i tot, hi havia qui considerava que la qualitat o la innovació eren factors secundaris, sempre per sota de la defensa de la llengua com a principal objectiu.  Si em permets,  considero irrellevant que tractem d’esbrinar el perquè no vàreu  trobar el vostre públic en aquest sector tan dispers tot i moures sota consignes.  Ara bé, sí que m’interessa força la teva opinió amb la perspectiva del temps passat. M’explico: Ara que sembla que el pop en català ha arribat fins i tot a triomfar a Madrid amb grups de folk pop que destaquen per les seves idees ben escasses encara que molt digeribles, ¿creus que tot aquest camí recorregut des dels noranta fins ara s’ha fet de la millor possible pel que fa a la música cantada en la nostra llengua?.¿ Consideres que hem assolit ja totes les fites possibles?. I si no és així, ¿tens alguna proposta que ens ajudi a la normalització ben entesa?.  

Resposta: Cal reconèixer que l'esclat dels noranta, per antipàtic que ens pogués resultar a molts per diverses raons, ha propiciat que ara es pugui fer tot tipus de música cantada en català sense que ningú se n'estranyi. Una altra cosa és la repercussió que puguin tenir aquests grups. Aquí es barregen diversos factors que dificulten l'anàlisi. Que l'èxit més o menys massiu arriba amb propostes poc innovadores o, diguem-ne, "toves", no és cap novetat. Diria que ve sent així des de finals dels 80, encara que sembla que últimament la cosa s'ha accentuat d'una manera  alarmant. Es tracta d'un fenomen global, com també ho és la manera com es consumeix actualment la música, els formats, els hàbits...Tot ha canviat, o està canviant i la música cantada en català també hi és enmig d'aquesta confusió. Personalment no tinc la sensació que visquem un moment gaire excitant, musicalment parlant, però l'edat també em condiciona aquesta percepció i, d'altra banda estic convençut que d'aquest magma en sortiran coses bones. Jo encara crec en l'esperit del 77 en el sentit del "fes-t'ho tu mateix". Si no ens agrada el que hi ha, haurem de fer nosaltres les coses que ens agraden i ser prou hàbils per a tirar-les endavant amb els mitjans de que disposem, des de la base. Ningú no ho farà per nosaltres.

En directe amb el cor de dues veus 

P: Respecte al nivell d’eclecticisme de la vostra música que també comentes, t’he de dir que em sembla una de les vostres millors virtuts. ¿Fou una necessitat creativa, una estratègia per cercar un mercat ben ampli, o una suma de diverses inquietuds personals?. 

R: No, nosaltres no vam ser els reis de l'estratègia, precisament. Si ens ho haguéssim plantejat en aquests termes, probablement haguéssim intentat fer una cosa més homogènia, encarada a connectar amb un públic determinat, cosa que teníem més a l'abast que no pas agradar a un públic més ampli. Tots teníem un ventall de gustos i inquietuds força extens i variat, escoltàvem molta música i anàvem a concerts quasi cada dia. Aleshores, segons l'estat d'ànim, a l'hora de triar versions o fer temes propis aquestes influències anaven sortint.

P: També fas especial menció a una manca d’ambició col·lectiva i que per això, probablement, us vau quedar a les portes del triomf. Ara bé, no estic tan convençut que altres bandes que si van ser notòriament ambicioses, arribessin gaire lluny, i si ho van fer, no em sembla que aportessin gaire cosa als sons d’arrel sixties, tot i que encara alguns d’ells ho recordin tan cofois.  En el vostre cas, quan escolto els vostres temes, m’arriba  una força creativa impactant. Certament, sento una pena immensa davant de l’evidència del que podria haver estat i no va ser. ¿De debò que ningú en el món musical us va donar un cop de mà, i quan dic algú, em refereixo a altres grups del moment, les discogràfiques, les emissores de ràdio, la Generalitat, qui fos, redéu...!?!?.

R: Bé, d'entrada moltes gràcies per la teva valoració positiva. Si d'una banda estem convençuts que vam fer moltíssimes coses malament, també ho estem de que algunes cançons tenien un potencial digne de millor sort i estem molt contents que algú més ho vegi així. I el cas és que sí que ens van donar cops de mà, moltes vegades. Molta gent tenia fe en nosaltres i ens va portar a tocar a molts llocs sense que nosaltres hi anéssim especialment al darrera. Gent de grups, gent d'emissores...i tant! Vist des de la distància veig clar que vam deixar passar diversos trens, que no vam saber treure el partit adequat de molts d'aquests contactes i que vam prendre decisions equivocades en moments determinats.

Fotos promocionals dels Midnight Specials 

P: Podria ser que no et resulti gaire fàcil rememorar-ho amb exactitud, ja sabem que amb el temps un sol relativitzar els daltabaixos de la vida... però ¿què vas sentir quan et vas adonar que tot s’havia acabat?. Aprofito també per a preguntar-te sobre els projectes musicals posteriors als Midnight Specials.    

R: Vam quedar tocats, tots, ho tinc claríssim. Hi havia molta implicació i era inevitable considerar-ho una mica com un fracàs personal. Vam estar sis anys sense fer  res de res en l'àmbit musical. Però no acabàvem de ser feliços i un dia ens vam trucar amb el Pep per a tocar una estona junts. En saber-ho l'Albert se'ns va afegir i així els tres membres originals dels Midnight Specials vam fundar Euterpe 77, projecte que va durar deu anys, amb la idea de fer versions de punk del 77 i New Wave, i temes propis en aquesta línia, cantats en anglès per a evitar una excessiva implicació emocional (mira si n'havíem quedat de tocats). Actualment, una mica com una continuació d'aquest projecte, funcionem com a Trist Trash Trio (el Pep, jo i la Sònia, dels Midnight Specials, al baix), assumint sense complexos el nostre eclecticisme i tornant a composar en català (encara que anem lents). Entre altres també toquem composicions dels nostres projectes anteriors.

P: Suposo que moltes persones, no tant sols aquelles que us recorden sinó també les que us sentiran per primer cop al recopilatori, es preguntaran inevitablement: ¿Hi ha alguna possibilitat de tornar a veure als Midnights Specials tocant en directe?. ¿T’has plantejat mai la possibilitat de reviure la banda, o has rebut alguna oferta per part d’alguns o alguna dels altres components?. 

R: Ni per la meva part no tinc cap intenció de reactivar banda, ni em consta que cap altre membre ho desitgi. I encara que estem molt contents de totes les mostres d'estimació que estem rebent aquests dies, no crec que hi hagi una demanda prou important com per replantejar-nos aquesta decisió. La veritat és que vivim en el present i ara estem més emocionats traient algun tema nou amb els Trist Trash Trio que amb qualsevol altra cosa. Amb aquesta formació hem recuperat força temes dels Midnight Specials, veniu-nos a veure!

Una altra foto amb la formació al complert

P: Em consta que ets un dels més actius organitzadors d’aplecs modernistes.  ¿Creus que aquests esdeveniments van més enllà del valor merament lúdic?. ¿Quina es la característica que més t’atrau d’aquestes trobades?.  

R: Encara que el factor lúdic és important crec que, efectivament, aquests esdeveniments tenen també un cert valor cultural i social. Sempre es recupera material desconegut o oblidat, es fan exposicions i presentacions de llibres i, potser encara més important, es crea una xarxa de relacions entre gent que probablement tenim moltes coses per compartir (gustos i interessos comuns), però que sense aquesta excusa seguiríem tancats cadascú al seu reduït cercle habitual. Potser aquesta és la característica que més m'atrau d'aquests aplecs, junt amb la seva transversalitat, és a dir, la inevitable implicació (per qüestió dels espais on se desenvolupen les activitats, per exemple) d'una sèrie de gent que en principi no hi tindria massa a veure, i que crea unes complicitats meravelloses, pura màgia.

Cèsar Giravent 

P: Respecte a l’escena musical actual, et sents identificat amb un estil o moviment concret?. Quins grups et fan més patxoca ja sigui a nivell català, espanyol o internacional?. 

R: Francament, estic força desconnectat i hi ha molt poques coses que em cridin realment l'atenció. Com he comentat abans, hi ha una qüestió d'edat. Probablement hi ha moltes coses que estan bé però les emocions que em poden produir ja les vaig sentir en el seu moment amb altres grups. Els meus gustos segueixen tan variats com abans, per exemple m'agradaven els Surfing Sirles, m'agraden Fred i Son,  m'agraden Trau i m’agrada l’Òscar Briz, per anomenar-ne només quatre i de ben diversos.

P: Recordo que a finals dels vuitanta i principis dels noranta, als madrilenys els hi va costar Déu i ajuda superar l’etiqueta comercial de pop en espanyol  i a les discogràfiques els hi van tenir que entrar amb calçador, per no dir vaselina, els grups que cantaven  en anglès. ¿Consideres que nosaltres hem superat ja la nostra llosa imposada de “rock necessàriament en català” o potser ja ens està bé que sigui així de pesada i, de vegades, tant dogmàtica?. 

R: Uf, és complicat tot això. A algunes emissores de Madrid s'emocionen molt quan grups espanyols que canten en anglès passen a cantar en castellà, i ho promouen, però no poden amagar la decepció quan algun d'aquests grups passa a fer-ho en català. També em fa sentir molt incòmode quan des d'emissores d'aquí  es burxa a grups que canten en castellà, a veure quan ho fan en català...Que tothom canti com vulgui! Evidentment estem en desavantatge, però no se m'acut cap altra manera per a fer atractiva una oferta cantada en català que fer una cosa realment potent. També cal una infraestructura adequada, etc, etc...Però l'essencial per a mi seria aquesta creació incontestable. Amb Sisa i Pau Riba va passar, és clar que tot l'entorn i el moment històric era ben diferent. En fi, ja ho he dit , oi, que és complicat?...

El Pep i la Sònia amb el cartell del 7è Aplec

P: Finalment, que en penses d’aquest entusiasta irreductible del modernisme nostrat que és en Carles Belda i, ja de pas, quina valoració fas del setè aplec vallesà i d’aquesta iniciativa d’homenatge que us ha muntat amb tanta estimació. 

R: Algun dia s’haurà de començar a fer recompte del molt que li devem al Carles Belda,  en aquest àmbit i més enllà. Aquesta manera de crear xarxa, de sembrar i adobar camps  perquè puguin sorgir coses interessants o com a mínim es visquin moments intensos, dels que fan afició, i així d’altres s’engresquin a sembrar i adobar pel seu compte...Tot això és enorme! En el cas del 7è Aplec Vallesà,  com que ens toca de ple, no tinc paraules per expressar el nostre agraïment, ja que si no és per ell probablement  mai ens  hauríem acabat d’animar a editar aquest material (encara que en tinguéssim ganes). Només per la trobada de (quasi) tots els que havíem estat membres de la banda el dia de la presentació ja valia la pena d’haver-ho fet. Sobre l’Aplec en el seu conjunt, tot va anar rodó, com si els astres s’haguessin alineat, es van donar una sèrie de casualitats que et podrien fer creure en els fantasmes que van contribuir a fer-ho tot plegat encara més especial.

Moltes gràcies per les teves respostes. 

Moltes gràcies a vosaltres pel vostre interès

Nota: Les fotos que il:lustren aquesta entrevista han estat facilitades per Cèsar Giravent o han estat extretes del fanzín "Midnignt Specials. 27 Originals (1988-1993)" aportades per Bet Giravent i altres fotògrafs ocasionals de l'època. La propera presentació del fanzín té lloc al Barbara Ann Bar de Barcelona (C/ Taquígraf garriga 163) el proper dia 4 de juliol de 2014 a partir de les 23:00 hores. També podreu gaudir d'una punxada a càrrec de Ficus No Dj i Roger de Daily records (+ info). Per futures presentacions podeu consultar el facebook dels Aplecs Modernistes aquí.