Animic connecta a “Hannibal” el minimalisme primitiu dels instints i la universalitat de les idees

Portada

Sembla ser que aquest 2013, per alguns crítics nouvinguts a l’emocionant univers dels Animic, passarà als anals de la història del pop rock català com l’any que aquesta fantàstica banda de suposats “hippies que vivien en comuna” abracen, per fi, la tecnologia i la distorsió per esdevenir obscurs i violents. Fins i tot la totpoderosa escena “indie” madrilenya s’ha rendit als seus peus i els venera com un exemple més de la perifèria musical del folk en català per la que senten una curiositat certament commovedora. Sota el criteri d’aquests adalils de la música contemporània, es poden llegir crítiques ben curioses que escolten bases electròniques on no les hi ha; o ressenyes que els emparenten amb una amalgama de hardcore, post-rock industrial, after punk gòtic i hard rock obscur dels setanta que acaba més bé per fer una por gebradora. Vagi per davant, que ens alegra tanta unanimitat alhora de lloar la seva música perquè, en definitiva, arrosseguen una massa de nous admiradors gens menyspreable. La banda s’ho ben mereix perquè creiem, fervorosament, que el cinquè disc dels Animic, “Hannibal” (BCore. Les Petites Coses Records 2013) és un treball absolutament brillant. Però no, ni única ni principalment, per les distorsions i l’obscuritat que desprèn, sinó per la seva capacitat de crear melodies meravelloses acompanyades per ritmes encisadors que permeten evolucionar el seu discurs artístic mantenint una originalitat fascinant.

Foto: Pablo Maestres

Resulta evident que la banda ha evolucionat durant tots aquests anys, malament rai si no hagués estat així. Afirmar que aquest disc sona més agressiu que els anteriors ens sembla excessiu. Sí que resulta completament perceptible un canvi de so, però més temàtic que no tècnic ja què el responsable ha tornat a ser el gran Jordi Mora amb qui també treballaren a “Hannah” amb uns resultats immillorables. Es ben cert que els arranjaments són més crus i viscerals però no ens semblen més senzills, entesa aquesta consideració des del punt de vista recurrent que s’aferra a l’aparent facilitat que desprenen. També s’han produït algunes circumstàncies internes i externes que han originat uns canvis substancials apreciables. Ens referim, per exemple, a la complicada operació d’esquena de la seva cantant Louise  que, a partir d’aquest treball, passa a tocar la bateria amb ganes, més que justificades, de desprendre una càrrega energètica que probablement tenia vetada per raons de salut. No és menys cert també que la situació de crisi econòmica i social que vivim també ha provocat una reacció contundent per part del grup que vol aportar la seva disconformitat amb la realitat escabrosa que ens ha tocat viure. En definitiva, són molts els factors a tenir en compte. Tot plegat fa d’aquest disc, un àlbum distret per a diversos públics ben diferents i segurament aquest és un altre dels seus principals atractius. Nosaltres aportem en aquesta ressenya les consideracions que ens semblen més remarcables però no seran les úniques, i si ens apures tampoc les més destacades ni visibles per tothom ni molt menys per als esmentats crítics nouvinguts.    

    

Foto: Pablo Maestres

Los Anímic són actualment Louise Joanne Sansom, veu i bateria més percussions; Ferran Palau Matas, a la veu i guitarra, Núria Monés Cera, Miquel Plana Díez, Juan José Montañés Montañés. “Hannibal” fou enregistrat a la seva casa de Collbató, durant el febrer del 2013. La música, lletres i producció va córrer a càrrec de la banda al complert. L’enregistrament  i mescla fou realitzat per  Jordi Mora i la masterització per Yves Roussel. El disseny, maquetació i fotografia és de Pablo Maestres que es va inspirar al Museu del Mamut de Barcelona per realitzar una excel·lent portada on es pot veure un esquelet de Mamut en plena conjunció amb els astres que, al nostre entendre, connecta el minimalisme primitiu dels instints i els sentiments, amb la universalitat de les idees i els somnis. Com a detall cal també nomenar que el títol del disc deriva d’un vers “moriran tots el teus elefants” que a Juanjo li recordà al general cartaginès, que també conté la lletra hac com en els seus anteriors discs. 

Animic es un dels projectes artístics catalans, amb visió i repercussió internacional, més destacats de l’actualitat. Des de l’any 2003 s’han mantingut al marge de maniobres discogràfiques fosques i interessades. Residien tots plegats al peu de la muntanya de Montserrat, concretament a  Collbató. Durant aquest temps es van  auto produir la majoria del seu treball discogràfic entre el que destaca els àlbums “Teràpia musical” (2004), “Niu-núvol”, (2005) “Hau o Hïu” (2007), “Himalaya” (2009), i “Hannah” (2011).

Foto: Martina Matencio

La banda se forma l’any 2003 amb Ferran Palau (veu, guitarra i piano) i Núria Monés (guitarra), als que es van afegir  Miquel Plana (baix), Louise Joanne Sansom (veu, ukelele, teclat), Roger Palacín (bateria) i Juan José  Montañés (sampler, sorolls, veus). Enregistren el seu primer ep “Ice-Cream Van” i debuten en directe l’any 2004 a Esparreguera amb un disc anomenat “Teràpia Musical”. En aquest concert van conèixer a Asmàtik, col·lectiu de videoartistas, que col·laboren amb ells. Aquell mateix any enregistren el seu primer disc “Niu-Núvol”, editat per PAE amb el que guanyen el “Premi Joventut” de la Generalitat.

A finals de 2006 s'inicia l'enregistrament del seu següent disc “Hau o Hïu”, gravat totalment a la seva nova casa estudi del Bruc. L’any 2007 creen un EP anomenat “Glory and Love” i cap a finals d'any un disc de “Christmas songs”. Guanyen diversos premis i la seva fama s’escampa arreu del territori  i la resta de l’Estat. “Himalaya” fou editat l’any 2009, un disc de nou gravat a casa, inspirat en els contes d'Enid Blyton, amb il·lustracions novament de d'Isidre Mones. Un cop més aconsegueixen l’admiració de la crítica especialitzada que els situen amb justícia entre les més altes quotes creatives del pop-folk català. "Hannah", és el títol del seu nou disc d’estudi on introdueixen corda, caixes de ritmes, amb un fonament sòlid que ens prova un cop més que la seva capacitat d’inventiva no té límits. Fou enregistrat i mesclat a finals de 2010 a casa seva per Roger Palacín. Fou editat per Bcore en format Cd i en vinil blanc.

Les cançons

Insert

El disc comença amb “Horse's Mane” amb una entrada de guitarra i baix marcant de forma indomable el temps sobre el que s’incorpora la veu magistral de Louise embolcallada per un miniset de bateria, arpegis onírics, i teclats a lo Joy Division. Tots plegats ens procuren un flux de sentiments mitjançant una melodia encisadora que ens commou de principi a fi. Cert que els paràmetres són propis del after punk pero el concepte melòdic no és obscur, és entranyable, fins i tot ple d’estimació. Un riff final minimalista de guitarra contribueix a reforçar la intensitat del tema i es prepara per a la següent cançó.

“The Others” té aires de batalla. Apassionants jocs de percussió i teclats amb regust d’antiguitat que li donen aquest carisma medieval que amplifica la potència narrativa del tema. “Persones rient, altres plorant; persones bevent, altres sagnant” són alguns dels potents versos que composen aquesta cançó interpretada en anglès on també apareix una de les sentències més significatives de tot el disc: “Aim your guns as war is coming” que es repetirà amb similars paraules a un altre dels temes de l’àlbum. Ens referim a “Shoot em up” quan diu: “Aim your guns, war has come”. A destacar els compassos finals tan lisèrgics de “The Others”.  

  

“Hannibal” es una cançó cantada en català pel Ferran que arranca amb efectes fascinants als que s’afegeix un riff penetrant que fomenta una intensitat sublim procurada per una veu recolzada per descàrregues de guitarres atmosfèriques. Resulta esfereïdora amb pronunciaments tan aclaridors com: “De la creu a la sang, no hi ha tant...” . “Rei Blanc”  és l’únic tema que conté bases rítmiques electròniques. Ferran ens canta amb el seu estil proper al recitat a cau d’orella, mitjançant una tornada meravellosa acompanyat de cors, sobre la  desesperació de fer-se un lloc quan un no es veu enlloc. “Demà tornaràs a escapar d’aquest fred hivernal que ara fa....”. Un tema que té quelcom de litúrgic i àcid al mateix temps. Per la seva part, “Wooden Gun”  és una cançó ben dramàtica amb la no menys impressionant veu d’una pletòrica Louise acompanyada per pedals grandiosos de teclat i senzilla però contundent bateria amb la que van a cercar una tornada que contagia una tremenda emoció. A “El Crani i La Serp”, següent tall del disc, les veus ens mantenen encisats i ens fan partícips de moments lírics i quotidians al mateix temps tan contundents com: “Ple d’espines el camí que ara ens ha tocat emprendre” o “... dins el crani viu la serp i l’inici és el capvespre”.

Foto: Pablo Maestres

Amb “Skeletons” Louise esdevé gairebé, amb la seva veu tan captivadora, una d’aquelles convincents dives de l’after punk dels vuitanta; en aquest cas acompanyada per un ritme molt marcat, pronunciant frases existencialistes com: . “who gonna hold my mind” que ens recorda a aquell “Where is my mind” dels Pixies. Segueix l’àlbum  amb “Oració”, una pregària amb recursos molt suggerents que aconsegueixen  construir un emotiu tema de folk psicodèlic que deriva a un ritme engrescador de rock americà. Resulten també memorables tan les distorsions com les veus finals.

 “Shoot 'Em Up” ens submergeix a una ambientació futurista un tant apocalíptica que combina un lament final de Louise entre andanades de distorsió de heavy psicodelia més una advertència inquietant  que caldrà que cadascú se l’emprengui com vulgui: “Aim your guns, war has come”. Malgrat el que pugui semblar, creiem que aporta més sentiment i desconsol davant la impotència que genera la realitat quotidiana que profecia i odi contra l’evident injustícia que posa de manifest.           

Foto: Pablo Maestres

Amb aquest nou àlbum, la banda ha emprés nous camins mitjançant uns recursos, entre minimalistes i sorollosos, amb els que, sens dubte, continuaran treballant en un futur immediat. Creiem que el seu lloable propòsit passa, com sempre, per evolucionar mitjançant un estudi musical de l’entorn vital i oníric amb desimboltura instrumental i creativitat compositiva. Tot i aquesta evidència, l’essència impertorbable dels Animic és ben present en “Hannibal” com en tots i cadascun dels seus anteriors treballs. Altra cosa són els arranjaments amb els que decideixin  intensificar els continguts del seu missatge. En el nostre cas, ens podran agradar més o menys, però us ben assegurem que els arbres, per molta por que ens puguin fer a l’obscuritat, no ens impediran veure la immensitat del bosc que forma la seva meravellosa música. El realment important, al nostre parer, d’aquest nou disc no ho aporten les noves portes obertes sinó la seva capacitat de fer-nos participar, un cop més, d’una aventura tan fascinant com la que recorre aquest “Hannibal” contemporani amb els seus “mamuts” sorollosos guiats per unes ànimes captivadores.      

Nota: Pots escoltar el seu disc al bandcamp, adqujirir una copia en Cd o vinil a la web de Bcore. Actúen avui dia 13 de desembre amb Harrison Ford Fiesta a la sala la Vaqueria de Tarragona.