Mostrando entradas con la etiqueta Sello Philatelia Records. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Sello Philatelia Records. Mostrar todas las entradas

domingo, 30 de noviembre de 2014

XIII edició del Castanyasso tarragoní amb quatre grups de rock and roll imaginatiu i contundent

The Drip Dry Man and The Revolver. Foto: Magic Pop
La XIII edició del festival tarragoní Castanyasso se va celebrar el 29 de novembre de 2014 a la sala Zero de Tarragona amb el directe de quatre grups de rock and roll força imaginatiu: tres d’ells formen part de l’escena estatal com són els barcelonins Angry Mama, els saragossans Screamin’Diablos, i els pamplonesos Pow Pow Pows. Completava el cartell el combo de belgues, holandès y britànic format per The Drip Dry Man and The Revolver Beat. Quatre propostes ben contundents que aconseguiren mantenir, amb escreix, l’elevada càrrega musical i combativa d’un prestigiós festival que reduïa aquest any l’oferta musical a una sola nit de concerts. Després dels directes, Miquel Gistas, màxim responsable de l’organització, va exercir de punxa-discos amb el conegut nom de Mick Gave aka DJ Soulblonding i una sessió de garatge, psicodelia, punk rock entre algunes dosis d’electrònica. També va ocupar la cabina de la sala Zero de Tarragona, Lluci Rostra, capo del segell H-records, i col·laborador imprescindible del Castanyasso.

Screamin'Diablos alentats per les seves fans. Foto: Magic Pop
Amb una entrada generosa, tot i les inclemències del temps, els grups van oferir els seus respectius repertoris durant una nit de moltes guitarres i actitud desfermada de rock and roll.  Obriren els Sreamin’Diablos amb un so conjuntat extraordinari i un fantàstic repertori de punk rock en la seua màxima essència. Seguiren els barcelonins Angry Mama afegint a l’esmentat estil, dosi d’emocore i hard rock, mitjançant bons temes propis. A continuació, es va apoderar de l’escenari,  i de gairebé tota la sala, el flamant projecte de hard blues y garatge trash de The Drip Dry Man and The Revolver Beat.  Tancaren els directes els sensacionals Pow Pow Pows amb els que vam poder gaudir d’una magistral lliçó de recorreguts psicodèlics extraordinaris mitjançant els que culminaren les brillants cançons del seu Lp de debut.

The Drip Dry Man entre el públic. Foto: Magic Pop
Que la ciutat de Tarragona mantingui avui en dia dos festivals de rock and roll en nòmina com són el Bule Bule Toga, que aquest any 2014 celebrava la seva primera edició amb èxit, més el ja consolidat Castanyasso, amb un bagatge important de tretze edicions, no deixa de ser sorprenent fins i tot per als propis amants de la música amb arrels als cinquanta i seixanta. Com tots ja sabem, aquesta ciutat està i probablement seguirà estant “eternament” invadida pels romans com a únic reclam turístic imaginable pels centres de poder econòmic i polític.

Pow Pow Pows, magistral actitud. Foto: Magic Pop
Pel que fa a les activitats culturals habituals, almenys aquelles que pretenen ser trencadores i al marge de les exhibicions de caire tradicional, els organitzadors tarragonins institucionalitzats semblen a la deriva i recorren massa sovint a l'indie català més digerible o a un poti-poti d'artistes per quatre euros que els cobreixen la papereta de "moderns" en temps de crisi. Es per aquest motiu, que l'assistència a aquestes exhibicions de bon gust cultural i esforç individual encomiable, com són el Bule Bule i el Castanyasso, com també la gran part de les proposades per Vòrtex, haurien de ser d'assistència absolutament imprescindible per a tots aquells que, un cop darrera l'altre, ens queixen d'una manca d'oferta a la ciutat adient als nostres gustos o, si més no, al marge del previsible.  

Malauradament, aquest any, la habitual trobada “castanyera” organitzada per la promotora Soulblonding ha minvat en nombre de nits celebrades. Aquest descens, pel que fa a la quantitat de concerts que no a la qualitat, es degut molt probablement a la situació de crisi que encara arrossega el món cultural i en especial la música en directe mancada  tan d’ajuts institucionals com de l’entusiasme imprescindible d’assistència de públic fins i tot entre els seus propis seguidors. Sense joves que s’interessin pel rock and roll, o d'altres de “menys joves” que considerin que ja no tenen edat, iniciatives com aquestes van a perill de desaparèixer.

La sala Zero de Tarragona. Foto: Magic Pop
Així que, abans de passar a ressenyar els concerts de la magnífica tretzena edició d’aquest festival, el Magic Pop vol fer un reconeixement i agraïment públic al seu principal factòtum, Miquel Gistas, qui des de la promoció de concerts així com amb l’edició de discos mitjançant el segell Philatelia Records, no escatima esforços per mantenir viva una prolífica escena musical que mereix el nostre aplaudiment més entusiasta. Vagi per endavant també el nostre millor reconeixement a Lluci Rostra. cap del segell H-Recrods, qui va col.laborar amb l'esdeveniment així com a la sala Zero per la seva bona predisposició a cobrir un ampli ventall d'estils entre els que no falta el rock and roll i els seus nombrosos derivats.

El rock and roll, com a cultura i actitud, té una llarga història de lluita aferrissada contra el conservadorisme sociopolític. Iniciatives com el Castanyasso aconsegueixen que no caigui definitivament en l’oblit menyspreat per una societat malalta, guiada per consignes mercantilistes, que ens tempta amb falses utopies multitudinàries sufragades per marques conegudes de licors i de roba que posen la pasta amb el propòsit de mantenir content, bevedor i comprador, a un jovent sense esperar d’ell gaire criteri. Així que, pel bé de la nostra salut mental i gaudi nocturn, felicitats per aquesta extraordinària tretzena edició i que duri, per molts anys, el Castanyasso.

Pots llegir les ressenyes dels directes clicant al nom dels grups:

Introducció 

Screamin'Diablos

Angry Mama

The Drip Dry Man and The Revolver Beat

Pow Pow Pows 

martes, 29 de abril de 2014

Caustic Roll Dave ahonda en su estilo ácido y refractario con su nuevo álbum “Approaching Noise”

Portada 
Cuando opinamos que una persona es cáustica, creemos que es mordaz, o sea, que critica con ingenio, incluso con cierta agresividad. En química, se estima que un producto, ácido o base, es cáustico cuando quema los tejidos orgánicos; mientras que en óptica, se dice que una superficie es cáustica cuando es tangente a los rayos que se reflejan o se refractan por un sistema óptico. Tras escuchar el segundo disco de Caustic Roll Dave titulado genéricamente “Approaching Noise” (Philatelia Records 2014) nos quedamos con la sensación de que cumple, con creces, con todas las definiciones posibles del concepto: su música es ácida y corrosiva, aunque más que reflejar, refracta varios estilos para crear un universo sonoro original. El rock and roll, el blues o el folk, a través de su peculiar estilo, cambian de dirección para pasar de la tradición a nuestro imaginario propio con un mensaje nuevo, tan sorprendente como convincente.  

Trayectoria

Caustic Roll Dave es el nombre del proyecto en solitario del catalán David Vilà quien formó parte como guitarrista del grupo The Riverside Speedway, banda de psicodelia rock de Barcelona formada en 1992 con Fer (Voz),  Gonza (Guitarra), Alf (Batería), y Marc (Bajo). Debutó en 2011 con el álbum “Long Term Music”, también con la discográfica Philatelia Records, en el que cantó y tocó la guitarra, el banjo, la armónica, el cavaquinho (pequeña guitarra portuguesa que se convirtió en Hawai en el Ukelele y que en manos de Caustic Roll Dave tiene estructura de dobro eléctrico), y teclados entre beats, loops y scratch. En ese primer disco contó con la colaboración de Fer Acosta quien le ayudó en la producción y mezcla, así como tocando la batería, bajo y voces en algunos temas.

También ha colaborado, con una canción llamada “Travelling Riverside Blues”, para un recopilatorio de homenaje a Robert Johnson titulado “Pactando con el Diablo” y en su bandcamp puedes escuchar un tema inédito llamado “The Fence” grabado con Fer Acosta al bajo y voces que pertenece a las sesiones de su primer álbum.

En su nuevo disco ha contado de nuevo con la ayuda en la producción de Fer Acosta más la fabulosa masterización de Mike Mariconda desde su estudio de Austin (Texas). David se ha encargado de cantar y tocar todos los instrumentos y en algunas canciones  Fer ha tocado la batería, el banjo o alguna guitarra, mientras que Pedro de Dios de Guadalupe Plata también ha aportado su destreza a la eléctrica en una de las canciones. Las nocturnas y terrosas imágenes con sus inquietantes sombras son obra de LVM. 



Las canciones

El disco arranca con “What We Understand”, canción que se inicia con un riff de blues penetrante, entre lamentos profundos y una voz tamizada por el megáfono. Un tema que va creciendo hasta encararnos hacia  una descarga rítmica y eléctrica solemne con imaginativos, como oscuros, arreglos sonoros. Caustic Roll Dave nos cautiva desde el primer tema al mismo tiempo que nos prepara para ese “You’ve Got Your Silver, You’ve Got Your Gold”, con un sampler de voz que se repite hasta la saciedad al tiempo que se añaden detalles de armónica, y guitarras desérticas marcadas por un ritmo que surge pesaroso de las mismas entrañas. Le sigue “Thoughts Send Him Down”, otro momento inquietante que se construye sobre una nota obsesiva de bajo, al que va sumándose el resto de instrumentación, rompiendo moldes y diseñando un espacio inusual con el que consigue perfilar un tema de rock and roll altamente contagioso.   

“Restart” cuenta con la guitarra del mencionado Pedro de Dios de Guadalupe Plata, quien aporta su destreza imaginativa entre “scratches” de hip hop y armónica de blues. Sin duda, uno de los temas más sorprendentes del disco. La voz principal sigue proporcionándonos innumerables detalles de su fabulosa como apropiada tesitura;  ideal para sumergirnos en un mundo onírico en el que los más placenteros sueños se intercalan con las peores pesadillas.  

El disco prosigue con la calma tensa de “Reality Falls”, tema de andares pausados entre tropiezos existenciales y esas guitarras jugando con sugerentes solos mediante varios planos eléctricos intercalados con el apoyo de un ritmo sensual. Con el despliegue festivo, a modo de ritual, de “Looking For Something That I Never Had” finaliza una cara A  imaginativa que tiene su continuación en un reverso igual de sensacional, donde la creatividad y el poder de convicción no desfallecen ni un ápice.

Abre la B  “Low Cost Countdown Beat”,  tema enérgico  con desafíos originales de armónica y guitarras, más percusión desbocada corriendo por las calles de una ciudad fantasma a la búsqueda de algún remedio mágico con el que hacer más soportable la absurda cotidianidad. El tema reposa sobre unos compases finales de un after punk atrayente que sirven a la perfección como preludio para la sacudida que nos espera con esa sensacional “Many Pigs” acompañado por un indispensable, en varios momentos, Fer Acosta, al banjo. Una canción que se sustenta en la esencia del blues tradicional, no así en sus habituales patrones, abriéndose camino de forma asombrosa entre un tejido industrial sociopolítico totalmente deshumanizado.

Tras el  impulso emocional de “My Fall”, con su apabullante ritmo entre hip hop y “stoner” apocalíptico, Caustic Roll Dave nos ofrece  “Into The Void”, tema en el que toma protagonismo el lamento de una guitarra solitaria acompañada por esa percusión minimalista. Destaca por la sinceridad que transmite con una atormentada voz principal protegida por una armónica calurosa y varios efectos eléctricos hipnóticos.

 “Paranoid Blues” convierta la paranoia en un estado sonoro envolvente mediante un recitado “stoniano”. Sobresale un oscuro riff de guitarra y otro ritmo bailable memorable.  Sus poderosos compases, ciertamente lisérgicos, nos trasladan a la emotiva  “Recognize” impregnada de ese aire intimista entre jugosos movimientos de guitarra con los que el disco discurre, perfectamente dosificado, hasta “Oh Yes It Does”. Con  un poderoso riff de bajo entre cánticos ancestrales, esta canción y su crescendo final dejan entreabierta una puerta sensorial a múltiples exposiciones musicales producto del imaginario de su principal y fructífero fáctotum.  

Reflexión final 

La obra de Caustic Roll Dave va más allá de la fusión experimental de géneros musicales. Tiene algo de universalismo; una creencia innovadora cuya verdad determinante se fundamenta en ritos iniciáticos y tradiciones ancestrales. Su abanico creativo contempla, como referente indispensable, la esencia del blues aunque sin obligación alguna de repetir sus conocidos patrones compositivos. Ahí está precisamente su principal baza. David Vilà ha aprehendido de otros tantos estilos como el rock and roll, el after punk, la psicodelia, el folk o incluso el hip hop para crear su propio método de trabajo con el que consigue, sin lugar a dudas, unos resultados magistrales. Con sus inquietudes oníricas, su extrema sensibilidad y su original despliegue instrumental, investiga las posibilidades expresivas del alma para crear canciones ácidas y refractarias como las que se incluyen en este indispensable “Approaching Noise”. 

Nota: Puedes escuchar el disco en el bandcamp y adquirir una copia en la web de Philatelia Records.  Este próximo 1 de mayo de 2014 abre el festival Munster en Roda de Berà (Tarragona).  

domingo, 13 de octubre de 2013

The Drip Dry Man presenta la XII edició del Castanyasso a ritme de blues primitiu i hipnòtic

Foto: Magic Pop
The Drip Dry Man va actuar el passat dia 12 de octubre de 2013 al Groove Bar de Tarragona (Carrer del Cardenal Cervantes, 4) en el marc d’una festa de presentació de la dotzena edició del festival Castanyasso Rock organitzat per Soulblonding, que com ben bé sabreu està  dirigida pel promotor i Dj Miquel Gistas.

The Drip Dry Man és el nom artístic de Rajinder Kumar al que acompaña un teclista de nom Sven Karma. Es tracta d'una formació de duo destacable sobretot pel seu cantant solista, maquillat com un malvat Joker i dotat amb una veu cavernosa veritablement espectacular.  També s’encarrega de tocar la guitarra amb una ràbia i energia considerable mentre que, amb els peus, fa anar un combinat de percussió a base de caixa, bombo i pandereta. L’acompanya  un teclista que interpreta riffs de piano que es desdibuixen a l’instant ,  amb segones veus gairebé de joguina, així com pedals que arrodoneixen un efecte genèric tan impulsiu com minimalista.  Els arranjaments són provocativament senzills però a la vegada intensos i salvatges amb els que aconsegueixen  dissenyar una sessió convincent de blues primitiu amb alguns moments de dixie funerari.  El repertori  de Drip Dry Man es sustenta amb cançons d’una elevada càrrega emocional  i un dinamisme penetrant amb títols com “Gin Alley”, “Oh Brother Brother “, “Hard Time Blues”, “Dirty Thang” o “Will You Take Care of My Daughter?”, “ Black Milk”, “Dance” o “Major Manchester”.

Foto: Magic Pop

Dos de les tres guitarres que portava Drip Dry Man eren de fabricació pròpia. Amb només tres  i quatre cordes, això sí, convenientment distorsionades per un generós joc de pedals,  esdevenien una evolució curiosa de les mítiques Cigar Box Guitars americanes. Fins i tot una d’elles tenia incorporat un “resonator” metàl·lic que, amb el corresponent slide, li permetia aconseguir un so particular molt adient per a l’estil hipnòtic de la majoria de les cançons.  Pel que fa a l’acompanyament  de teclat, aquest era un petit Hammond SK1 maniobrat, a propòsit, amb una senzillesa crua, mitjançant les notes  justes i precises que remarcaven  una ambientació màgica no exempta de certa psicodelia mortuòria. Tot plegat va permetre gaudir als assistents al concert d’un bon espectacle de trash blues amb moments fins i tot a capella només acompanyat de les palmes del públic que vingueren a suplir alguns problemes tècnics amb l’estructura rítmica accionada amb els peus.   


Foto: Magic Pop
El resultat fou convincent musicalment i no menys divertit gràcies a les surrealistes intervencions del teclista, amb peluca rosa xiclet, qui entre tema i tema, en un esforçat espanyol i català explicava situacions rocambolesques.  D'altra banda, cal esmentar que el concert va permetre al  públic tarragoní gaudir d’un espectacle no gaire habitual en el cicle de concerts de rock and roll de la ciutat  como és el de les anomenades “one man band” que tant han proliferat darrerament per devoció però també, de vegades , per obligació económica dels moments de crisi que vivim. Resulta cada cop més difícil trovar promotors que apostin per la música en directe de tota una banda de rock and roll al complert. De la necessitat de reduir el personal, van sorgir  iniciatives com la de Drip Dry Man que, amb el temps, han adquirit una entitat propia irrenunciable relacionades amb els mítics intèrprets de blues del Delta. Seria injust no afegir també que el local va resultar ideal per gaudir d'un concert d'aquesta tipología, confirmant-se un cop més com a espai de referència per a una ciutat on no resulta gens fácil, ni molt menys agraït, esforçar-se per crear una escena de rock and roll en directe com fan promotors com Soulblonding o locals com el Groove.


Rajinder Kumar va nàixer a Birmingham l'any 1984. De pares panjabís, es va criar a un ghetto de Gal·les, y va descobrir el blues tocant a una banda de kraut-rock, Brothers Gin . Per la seva núvia espanyola es va traslladar a viure a Madrid després de passar per Lisboa. Va treballar al món de la gastronomia i el seu següent lloc de residència fou  Amsterdam on també es dedica a escriure guions de còmics.


Foto: Magic Pop
Seguidor de Howlin' Wolf, R L Burnside, Lead Belly, prefereix que el comparin amb Captain Beefheart que amb Tom Waits.  Després d'una demo enregistrada amb el títol de “This is Primitive” (2009), té editat amb el nom de The Drip Dry Man and His One Man Beat Revolver un Lp de títol homònim i un single amb dos temes titulats "Dance / End of the Goddamn World Blues" editat pels holandesos The Electric Monkey House.

Quan actua amb la banda de garatge punk anomenada  Beat Revolver ho fa amb la formació Mr Kinky Star Luc Waegeman  (ex-seXmachines, Lee & The Lovedaddies, Needle & The Pain Reaction) al baix; Ir. Vendermeulen (WestHell 5, MT’s, Amsterdam BeatClub) al theremin i saxo; Sven Karma als teclats, qui viu actualment al País de Gal·les; Fat Pete (ex-Skidmarks, Check1-2) a la batería; i Tomas ‘Surferdude’ Gons (Fabrieke) més Bas Pfaff (ex-Pfaff, The Ik Jan Cremers) a les guitarres.

Després del directe vam poder gaudir d’una sessió a càrrec de Mick Gave (aka DJ Soulblonding) la versió més garatge-psych de Miquel Gistas, màxim factòtum de l’organització del festival, promotor de Soulblonding, codirector de Philatelia records, i responsable de Houserockin’ Club així com de la programació estable de concerts al Groove Bar (Tarragona).

Cartell del Castanyasso 2013
Pels comentaris que vam poder copsar, creiem que el concert del dissabte dia 12 d'octubre va agradar força al públic assistent i va servir a la perfecció com a tast inmillorable per presentar una edició del Castanyasso dotada aquest any amb un cartell impressionant que et recomanem efusivament.

El Castanasso Rock Festival celebrarà la seva 12a edició els dies 24 al 26 de octubre de 2013 a la ciutat de Tarragona amb concerts i sessions de Dj’s al Groove Bar, la sala El Cau i la Sala Zero. Actuaran l’austrilià resident a Alemanya Ned Colette acompanyat de Wirewalker; el suec Fredrik Kimbon, els nord-americans Fuck Knights, les barcelonines Marlenes, els sud-africans The Future Primitives, els britànics See See i els francesos Dusty Mush. 

Nota: Si vols més informació de com comprar els abonaments o les entrades soltes pots accedir al blog del Castanyasso o al facebook del festival.




viernes, 1 de febrero de 2013

Fred Secret ens parlen amb 7" dels Nòrdics normals i d’en Joan Cremades, especialista del Far West


La banda tarragonina Fred Secret acaba d’editar un single, amb Philatelia Records, que conté un parell de cançons ben especials anomenades “Nòrdics” a la cara A i “Joan Cremades” a la cara B. Es tracta de la presentació del seu magnífic treball musical del que podeu escoltar més temes al bandcamp.

Fred Secret són un grup de Tarragona que practiquen una mescla de pop i folk, amb detalls psicodélics i també de rock americà. La banda es crea cap a l'any 2009 amb Gemma Salvadó (veu, flauta, percussió), Jordi Garrido (guitarra rítmica), Sergi Garreta (bateria, percussió, banjo i veus), Caye Costa (guitarra solista y veus), Manolo Martínez Rodríguez (baix i veus) més Vladimir Lozano (guitarra solista). Alguns dels seus membres formaven part del grup de folk psicodèlic tarragoní Tailors que l’any 2007 enregistrarien una maqueta amb el nom de “The Magic sound of…” amb quatre temes titulats “Society”, “Barbara-Ann”, “A room in a desert” i “Homme de Colour”. Concretament, els Tailors que enregistraren aquesta maqueta eren els esmentats Gemma Salvadó, Jordi Garrido, Sergi Garreta, més David Sales de la Màmbola, i Joan Roca, actualment a Lecirke.  Cal destacar també que l'any 2011 foren els guanyadors de la 21a edició del concurs DO Tarragona organitzat per l'Associació de Músics i l'Ajuntament de Tarragona.  

El nom de Fred Secret fa referència a una dita popular que descriu aquells dies d'hivern d’un intens fred que s’endinsa per tot el cos tot i que llueix un sol radiant al que li costa calfar. Com ells mateixos diuen, els hi agraden “les histories quotidianes amb finals tràgics i melodies rodones. No pretenem res, nomes som taquígrafs i espectadors del temps que ens han tocat viure.”

El 7" que ens presenten, de la mà de la perseverant i imaginativa discográfica Philatelia Records, ha estat enregistrat a Llimac Estudis de Valls al febrer de 2012 amb producció a càrrec de Salva Miranda i German Rull. La portada és una secció parcial de la foto que identifica la seva maqueta: tres persones que ben bé podrien ser aquells nòrdics normals dels que en parlen a la seva primera cançó.

“Nòrdics” és una excel•lent cançó on predominen els tocs acústics, mitjançant la que ens expliquen que “no tots els nòrdics juguen a tennis, alguns tenen una vida normal, es pentinen de costat i ballen sota l’aurora boreal, nits que duren una eternitat”. En aquest magnífic tema, que identifica l’original estil dels Fred Secret, ja sobreïx una veu principal femenina ben sensual, amb detalls aportats per una segona veu masculina, i uns arranjaments molt ben treballats que engrandeixen la melodia principal, una de les grans marques d’identitat de la banda.

DO TGN 2011. Gemma Salvadó. Foto Maria Veses
Per composar el tema “Joan Cremades”, que ocupa la cara B, els Fred secret s'han inspirat en el conte "Secundari" de Jesús Maria Tibau, fill de Cornudella de Montsant i tortosí d'adopció, inclòs al llibre “Una sortida digna” ( Cossetània Edicions 2009). Aquí ens parlen d’un especialista de les pel•lícules del Far West al que , per raons de feina, el van matar dues-centes seixanta-nou vegades. A Joan Cremades Cucurull, fill de Blanes, més conegut per Jhony, li van disparar per davant, per l’esquena, i li van clavar seixanta-set fletxes al pit. En més d’una pel·lícula, va morir tres o quatre vegades i la seva caiguda des del terrat de la cantina, amb doble cabriola, és tot un clàssic.

Fred Secret aconsegueixen dotar a aquest conte d’una intensitat musical encomiable amb tocs acústics, un ritme de americana, i detalls sensacionals de distorsió que sorprenen enmig d’un bon riff d’acompanyament, i solos essencials d’elèctrica.

Aquestes dues cançons del single les podeu escoltar al bandcamp on també us captivaran altres temes que integren la seva maqueta. Ens referim a la intimista “Just like the rain”, interpretada en anglès, on podreu gaudir de dues veus, essències pròpies d’àcid folk i una melodia preciosa; o “1993”, una altra de les cançons on destaquen els detalls de nou country amb bon acompanyament de bateria, excel•lents guitarres i una veu que aporta una enorme idiosincràsia. També us aconsellem que pareu atenció al següent tema “Gota d’aigua” amb els seus arpegis de guitarra més l’aportació estel•lar de violí que contribueixen a crear una aurèola medieval hipnòtica, o el tema “Petit Príncep” que tanca la maqueta amb detalls de post-rock, essències romàntiques, jocs corals, ritmes ballables i efectes de rock americà amb arpa de boca i harmònica inclosa.

Fred Secret. DO TGN 2011. Foto: Maria Veses
Fred Secret ha aconseguit definir un espai musical propi, ben creatiu i emocionant, mitjançant cançons on la melodia té un paper principal molt ben treballat. La banda està formada per experimentats instrumentistes. Recullen influències, des de la diversitat d'estils, al voltant de la sempre paradigmàtica escena folk internacional però sense caure en solucions fàcils i previsibles. Les seves cançons són plenes de detalls sorprenents que capten l’atenció i garanteixen l’emoció de l’oient. Aquestes virtuts els fan ideals tan per ballar tota la nit sota l’aurora boreal com per formar part de la banda sonora de les pel·lícules, on mor diversos cops, l'especialista en Joan Cremades.

Nota: Si voleu gaudir de més temes, us podeu endinsar al seu bandcamp. També podeu comprar una còpia del 7" a la botiga tarragonina de discos Shiva Music.