Albert Gil guanya ofici amb el Cas del Serrell, un excel·lent llibre d’intriga i referències musicals

"El Cas del Serrell" és el títol del segon llibre del músic i escriptor barceloní Albert Gil, i aquest fet numèric pressuposa ja uns aspectes essencials a tenir en compte en qualsevol trajectòria literària. Partim del principi que un escriptor hauria d’enfocar, per norma, el segon treball, i els següents, com un veritable repte tan personal com professional amb l’objectiu de cercar una millora substancial respecte a l’anterior obra. Encara que sembli un procés creatiu evident i fàcil, no ho és. El propòsit d’escriure millor sempre és possible i necessari però, en alguns casos, xoca amb les hipnòtiques rendes d’una eufòria existencial que ens manté en un núvol arran d’haver aconseguit publicar, per fi!, una primera obra.

Si es dóna el cas que, amb el  primer llibre, l’autor novell deixa bocabadats a amics, amants, coneguts, familiars, únicament per empatia o simpatia, es pot crear un precedent perillós que a la segona obra passa inevitablement factura. Podríem afegir també que si l’autor ha obtingut alguna que altra bona crítica per ser qui és i no pel que ha escrit, cap la possibilitat que amb el segon llibre caiguin, pel seu propi pes, algunes mancances importants que a la primera es van passar per alt però que ara clamen sorprenentment al cel dels bons escriptors. Es com si algú, des del regnat incorruptible de la literatura d’elit, hagués decidit fer els ulls grossos al primer i mirar-se’l amb lupa el segon.

Ara bé, també sol passar que si aquest autor novell decideix fer el segon llibre amb preses i obcecat per l’eufòria, acabarà probablement per topar amb crítics, alguns d’ells  molt envejosos, que es carregaran sense contemplacions la seva voluntariosa tasca de ser coronat, el més aviat possible, com a escriptor de prestigi.

Foto Silvia Beltran

Amb aquestes premisses, resulta evident que, sense un període de reflexió i treball acurat, és més que probable que les editorials ens ofereixi al mateix autor explicant-nos les mateixes coses amb el mateix estil que el seu anterior llibre. I això no és bo o, si més no, sincerament em sembla avorrit. Si es tracta d’un autor dels anomenats mediàtics, el llegirem o no, gairebé per rutina mitòmana, però si no és el cas, el desarem al calaix per llegir-lo a l’estiu que es quan sempre diem que tenim més temps per fer el ganso i, per tant, per llegir qualsevol cosa que ens faciliti la migdiada.

Suposo que si he tingut l’amabilitat de començar a llegir aquesta crítica, potser us interessi ara conèixer la meva opinió, sense més preàmbuls, sobre aquest segon llibre de l’Albert Gil titulat "El Cas del Serrell" publicat aquest 2012 per l’Editorial Base. Vagi per davant que estigueu o no d’acord amb el meu humil veredicte, vull que quedi clar que em pronuncio des de la meva visió personal, subjectiva com perfectament prescindible. Al cap i a la fi, la meva opinió us resultarà menys profitosa que el vostre propi parer després d’una necessària i molt recomanada lectura.

Albert als 80. Brighton 64

Però abans d’analitzar aquest llibre, em permetreu que destaqui l'enigmàtica coberta a càrrec de Marc Herrando i us parli una mica de l’autor. Crec que és fa necessari un resumen biogràfic per entendre com van a parar a la seva obra tots els referents musicals que domina amb coneixement de causa. Albert Gil Giner neix a Barcelona l’any 1963. És llicenciat en Belles Arts i exerceix de professor d’animació tradicional i programes informàtics aplicats al disseny a l’Escola d’Art de Sant Cugat del Vallès (Barcelona). Ha estat o continua sent músic, productor, lletrista i compositor a bandes com Brighton 64, Matamala, Chest i Top Models des dels anys vuitanta fins l’actualitat. Activista mod des dels disset anys, va dirigir al llarg d’onze el segell independent Bip Bip Records. Segons consta a les notes biogràfiques, ara fa sis anys que va començar a escriure. Fins el moment ha publicat la novel·la “Pista lliure” l’any 2010 amb Pagès Editors i el conte «El Partit» al recull Íncipit 2010, editat per l’Escola d’Escriptura (Ateneu Barcelonès).

Ara sí, crec que ja puc parlar-vos, sense més antecedents, de les sensacions i reflexions  que m’ha procurat aquest llibre sobre l’enigmàtic “Cas del Serrell”. La primera impressió que el lector es podrà emportar ben aviat, després de llegir unes poques pàgines inicials, és que el seu autor ha guanyat ofici de narrador respecte al seu primer llibre titulat “Pista Lliure”. Si bé al seu debut literari se’ns oferia com a testimoni d’excepció per explicar-nos unes vivències, més o menys personals, i una opinió ben ferma i decidida al voltant d’un festival musical d’arrels sixties mod, ara l’Albert se’ns presenta com un escriptor que aporta a la literatura catalana un estil literari propi ben treballat, amb un llenguatge narratiu àgil i ric, on els fets i els personatges es delimiten amb molta cura i professionalitat.

“El Cas del Serrell” té un argument propi de novel·la policíaca però tractat amb matisos que l’allunyen dels tòpics. La història es desenvolupa arran del robatori, per part d’un cantant de rock and roll anomenat Flequillo, d’un repertori de cançons que li permeten recuperar l’èxit del passat. Un altre dels protagonistes principals és l’inspector Sacalm del Mossos d’Esquadra al qui encomanen el cas. Aquesta investigació el porta a conèixer un estil de fer les coses on tenen importància els drets intel·lectuals i també els somnis d’un grup de música. En aquesta trama, apareixen nombrosos personatges, en principi secundaris, com la Ginebra que denuncia els fets i origina l’actuació policial, així com periodistes, músics, representants, executius de discogràfiques, advocats de l’SGAE, o traficants de drogues. Alguns d’aquests personatges son ben reals, tot i que amb noms canviats, i sorgeixen de l’experiència tan personal com professional de l’autor. L’Albert els afegeix al seu relat de forma magistral, però com diu a la nota inicial del llibre: “Qui s’hi reconegui, felicitats. I que no s’ofengui, perquè aquesta és una obra de ficció, i hom no es mescla cada dia amb el món imaginari de ningú, a no ser que sigui per una bona causa”.

El llibre ja destaca, d’entrada, per la divisió dels capítols que inviten al lector a seguir la trama de forma ben original amb salts en el temps, cap endavant i cap enrere. Els personatges són ben creïbles, fins i tot ho serien sense el seu corresponent doble en el món real. Estan molt ben perfilats i xoquen amb la visió preestablerta que podríem  tenir d’alguns estereotips propis de la novel·la negra. No manca tampoc certa reflexió social al voltant del món polític així com pel que fa a altres aspectes d’actualitat com el criticat ús de la força per part dels Mossos d’Esquadra, però també sobre el consum desaforat de drogues, entre altres quotidianitats del món discogràfic i creatiu. L’autor no desaprofita l’ocasió per posar en boca del seus personatges, algunes reflexions politiques i socials sense cap mena de desperdici, sobre qüestions com per exemple la Barcelona real que s’estima en contraposició a la que li toca viure deformada per aquells que s’aprofiten del consum turístic indiscriminat.

El llibre es ple de petits relats complementaris que s’inclouen en la trama genèrica de forma encomiable. Per anomenar-ne un d’ells, us citaré l’anàlisi forense que els experts fan de les cançons, per encàrrec de la investigació, per dictaminar si estem o no davant d’un cas possible plagi. En aquest sentit, cal destacar que si bé és força improbable que una investigació per vulneració dels drets d’autor  comportés la intervenció tan entusiasta del nostre cos policial, aquesta circumstància temàtica no deixa de ser una excusa de luxe per analitzar els valors creatius de la nostra societat i en especial, el paper de la música dintre de la cultura de masses.

Tampoc falten moments hilarants tractats amb un estil sarcàstic, com el d’un Mosso enxampat robant Cd’s al Corte Inglés, o el d’un inspector de policia heterosexual amb una sobtada erecció al veure per accident una pel·lícula de porno gay.  Cal tenir també en compte que “El Cas del Serrell” no és una obra d’herois. Serà difícil que aquell que es cregui molt íntegre es pugui sentir identificat amb algun dels personatges principals. Fins i tot aquells que podríem anomenar com a “bons” tenen alguna cosa que els martiritza la consciència. En qualsevol moment podrien saltar a l'altra banda considerada "dolenta" per la moralitat establerta de la  societat de prejudicis que ens ha tocat viure. Ni tant sols el final és podria catalogar d’habitual. L’autor decideix deixar algunes portes obertes. Un recurs que pot resultar desesperant per aquells que creuen que la literatura, com la vida, ha de cercar un final clar que et permeti tancar el llibre o l’existència per sempre. “El Cas del Serrell” podria tenir fins i tot una continuació per tal d’esclarir alguns aspectes que queden en l’aire alhora que permet que el lector tregui les seves pròpies deduccions.    

Brighton 64, 2012. Foto Mireia Eire

En definitiva, la segona obra de l’Albert Gil em sembla un llibre extraordinari, ben estructurat, divertit, amb una trama ben construïda on destaquen uns personatges tan creïbles com fascinants. L’autor també ens ofereix un seguit de reflexions força crítiques amb l’actualitat quotidiana del món de la cultura y la realitat social. També em permeto el luxe d’afirmar que, amb aquesta segona obra, l’Albert ens aporta un estil propi possible després d’un exercici de reflexió disposat a afrontar la seva trajectòria literària amb una veu força original.

Reprenent les meves consideracions del principi, estic convençut que l’autor no ha tingut cap mena d’intenció de demostrar res a ningú, ni tampoc ha afrontat la seva creació com una segona oportunitat per confirmar la seva vàlua com a escriptor. Crec sincerament que ha fet molt bé en treballar la seva creació amb serenitat, al marge del que han dit i del que diran, sobre aquest llibre i també de l’anterior, ja siguin amics com potencials enemics, perquè és així i no d’altra manera com es fa ofici i “hom es mescla cada dia amb el món imaginari per una bona causa” sense entretenir-se massa amb els elogis ni deprimir-se amb les crítiques desaforades i malèvoles.  

Nota: Més informació del llibre a la web d'Editorial Base.